Paisatges culturals: visions sobre la Vall del riu Corb

El passat 18 de gener vam participar a la taula rodona «Visions i debat sobre la Vall del riu Corb. Territori, geomorfologia, història, economia, producció, innovació». Amb la ocasió de la visita d’un grup d’estudiants de l’assignatura «Projectes en paisatges culturals», dirigida per en Carles Llop, va ser una bona ocasió per a poder compartir visions del nostre territori amb algunes de les eminències que tenim la sort de comptar entre els habitants de la nostra estimada Vall del Corb.

Malauradament, en aquest tipus d’esdeveniments és difícil entrar en el cor del debat. En aquest país de tertulians, la conversa es converteix sovint en una successió de monòlegs. Així, enlloc d’escoltar l’altre i construir un relat col·lectiu, la majoria de vegades ens concentrem en exposar el nostre punt de vista, i les presses per complir amb el programa no faciliten el debat constructiu.

Al cap d’uns dies, o de vegades tant sols d’uns minuts d’haver sortit de la sala de conferències, se m’acuden un munt d’idees que m’hagués agradat de compartir amb els altres.

L’altre dia, per exemple, crec que hagués estat interessant d’abordar una sèrie de temes que ens afecten de ple, en el nostre paisatge fragmentat de la Vall del Corb. Es va parlar bastant del Canal Segarra-Garrigues, una obra faraònica, desconeguda pels estudiants barcelonins tot i que és la segona inversió actual més important a Catalunya. És ben probable que la construcció del nou canal implicarà una transformació radical del paisatge d’una part de la nostra vall, la part baixa, la que depèn de la província de Lleida. D’aquí uns anys, o potser unes dècades, a Belianes, Maldà, Sant Martí i Verdú, s’aniran substituint els cultius tradicionals de secà (olivera, vinya, ametller i sembrat) pels de regadiu (panís i alfals, o potser fins i tot fruiters). O potser la rendibilitat negativa d’aquests cultius els darrers anys a les zones regades pel Canal d’Urgell ens faran reconsiderar la possibilitat de fer un altre ús de l’abundància d’aigua a les nostres contrades històricament secaneres.

A la part alta de la vall, es preveu que el canal ens porti l’aigua de boca, si és que s’acaben les obres algun dia… Però no hi arribarà el rec, i per tant no sembla que el canal hagi de tenir un impacte massa fort sobre el nostre paisatge. Per això m’hagués agradat parlar d’un altre element que, els darrers anys, ha marcat el territori dels nostres pobles de la part alta de la vall: els molins.

Tot i que l’aprofitament de l’energia eòlica em sembla positiva en general, la seva implantació concreta ha sigut del tot nefasta. Al poble de Passanant – però em consta que és un fet generalitzable a la majoria de pobles de Catalunya on s’han instal·lat molins – no s’ha fet mai cap reunió pública per a informar sobre la instal·lació d’aquests monstres quixotescs. Les empreses promotores es van afanyar de pactar amb propietaris i alcaldes la posició dels aerogeneradors, com si el vent fos privat, i pertanyés als propietaris dels terrenys o als alcaldes de torn. Com moltes altres infraestructures del país, les centrals eòliques es van instal·lar allà on convenia a uns quants afortunats: el negoci va ser rodó per les empreses, que només reverteixen el 3% dels seus ingressos als Ajuntaments on s’han instal·lat molins. Per a la majoria, hem venut el nostre paisatge per unes engrunes.

Vivim envoltats de molins sense que hi haguem pogut dir la nostra. Per seguir amb l’exemple de Passanant, al nostre municipi hi tenim instal·lats 17 molins, que podrien alimentar més de 10 000 habitatges, l’equivalent a tres comarques despoblades com la nostra. En realitat, les línies d’alta tensió porten l’energia directament a l’AVE i a la indústria del Camp de Tarragona. Constatem que al Tarragonès no hi ha molins, tot i que el vent hi és prou fort per alimentar aerogeneradors. A nivell català, set comarques (Anoia, Baix Ebre, Conca de Barberà, Garrigues, Ribera d’Ebre, Segrià i Terra Alta) concentren el 86% de les centrals eòliques, tot i que només representen el 19,7% de la superfície i el 6,4% de la població. No hagués estat més fàcil instal·lar els molins més a prop del seu lloc de consum, tenint en compte que es perd molta energia en el seu transport? O, al menys, no els haguéssim pogut repartir una mica més pel territori?

Els nostres pobles han hipotecat el seu futur per uns quants milers d’euros. Sense menystenir la responsabilitat dels cacics locals, que van actuar de manera totalment interessada, és evident que el gran trinxat del territori que significa l’energia eòlica per unes comarques ja sobradament castigades és un atac extern, protagonitzat per unes empreses i uns responsables d’alt nivell amb nom i cognoms. Els mateixos que, ara, apugen un 30% la factura de l’electricitat en els dies més freds de l’any, els mateixos que tallen la llum als més pobres sense pensar-s’ho dues vegades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s