On som

P1040401

La Sala de Comalats és un poblet situat a la comarca geogràfica de la Baixa Segarra, a uns 750 m d’altitud. Administrativament som a la Conca de Barberà, tot i que a aquesta zona se la coneix com els Comalats. Es tracta d’un conjunt de comes, que van de llevant a ponent, i que caracteritzen aquest altiplà, zona elevada entre la Segarra, la plana de Lleida i la Conca de Barberà.

Fa deu anys algú va decidir inundar el nostre paisatge de centrals eòliques, i ara ens costa d’imaginar aquestes serres lliures de la indústria energètica. Avui en dia, aquesta zona és terra de molins.

Però quan es va fundar el poble, aquesta era una terra de frontera. La Sala té una història gairebé mil·lenària, ja que el primer document que en parla data de l’any 1079. Dels seus orígens se’n conserva només una torre de guaita del segle XI, vestigi d’una època convulsa en què el territori s’havia de conquerir pam a pam.

I molt abans de la conquesta cristiana, de ben segur que hi havia hagut d’altres poblaments, ja que la zona dels Comalats és habitada des de molt antic. Es coneixen restes arqueològiques properes a La Sala de fa uns 4000 anys, i s’han trobat diverses restes de poblaments pre-romans. Diuen que aquesta zona era ja una frontera natural, encreuament de rutes comercials i d’intercanvis entre ilergetes, lacetans i cossetans. A més, se sap que a la vall del Corb hi havia població romana. Tot i això, la gent del lloc assegura que els àrabs no hi tenien assentaments. Se suposa que només estaven instal·lats a Lleida i a les terres de l’Ebre, però també a Prades, Vimbodí, Maldà, L’Espluga Calba i Arbeca. Els cristians, a mida que anaven avançant i per a mantenir les seves conquestes, van voler fortificar aquesta línia que separa la plana de Lleida de la Conca de Barberà i la Catalunya central. La comarca està feta de turons i petites valls per on podia passar l’enemic, de manera que es van construir tota una sèrie de torres – algunes de les quals han desaparegut – creant nuclis de població en totes aquestes petites valls, per a assegurar-se el control de la frontera.

D’aquests fets històrics va sorgir l’assentament típic de la Baixa Segarra, fet de nuclis petits i amb molt poques masies aïllades. En cada un d’aquests nuclis s’hi va construir una torre de guaita: no són castells ni palaus on vivia un senyor, sinó simplement torres de vigilància, que comunicaven entre elles si mai veien apropar-se l’enemic.

A més de la torre, al poble hi ha una església de principis del segle XIX, que sens dubte es va construir re-utilitzant la pedra de l’antiga església, segurament romànica, que quedava fora del poble.

Més enllà dels clàssics “monuments”, el poble compta amb diverses construccions de patrimoni rural. El més destacat és l’antic forn comunal, del que desconeixem la data de construcció (tot i que se sap que al segle XV el poble ja comptava amb aquesta infraestructura indispensable en una economia de subsistència). Malauradament, el forn es va malmetre fa uns anys després d’una intervenció deplorable de l’Ajuntament de Passanant.

També hi ha l’antiga font, alimentada per una mina d’aigua, i que és el primer d’una sèrie d’elements singulars que servien per aprofitar fins a l’última gota aquest recurs escàs. Al costat de la font, un sobreeixidor alimenta un abeurador per als animals, i d’allí passa per un conducte subterrani fins als safareigs, uns quinze metres més avall. Dels safareigs també surt una petita síquia, per on l’aigua era conduïda cap als horts, fins que unes obres recents van inutilitzar-la.

El conjunt del poble, gairebé emmurallat i amb la torre que ho domina tot, ens recorda inevitablement l’època medieval. Però no hem d’oblidar que, des que es va construir la torre fa gairebé 1000 anys, ha passat molt de temps, moltes guerres, epidèmies, revoltes, saquejos, sequeres, terratrèmols i transformacions diverses, i tot un munt d’esdeveniments singulars que no apareixen als manuals d’història. Hi ha cases que s’han ensorrat, i les que queden s’han anat renovant, ampliant, dividint, han anat evolucionant amb el pas del temps. El que queda avui dia és un poblet amb molt d’encant, tot de pedra, amb el carrer central sense asfaltar i tot verd, amb molts raconets entranyables que et deixen embadalit.

Nosaltres mateixos fem el manteniment mínim del carrer principal, i procurem tenir-ho endreçat, respectant sempre l’autenticitat i l’encant propis del poble tal i com l’hem conegut sempre. Anem arreglant el poble i les cases, els patis i els voltants. Estem en contacte amb la gent dels pobles veïns i organitzem activitats obertes per que es conegui el lloc.

La vida ha tornat a La Sala!

I, per què ens ajudeu a fer viure el poble, aprofitem els recursos locals per a elaborar algunes exquisideses que trobareu en aquest blog. Els diners recaptats s’inverteixen a La Sala i fan viure els seus habitants, per que el poble no quedi abandonat mai més.

Anuncis

One thought on “On som

Els comentaris estan tancats.