El llegat de Síria

Durant 2 milions d’anys, la font principal de l’alimentació humana va ser la recol·lecció. Durant tot aquest temps vam ser bàsicament nòmades, i ens desplaçàvem tot seguint l’abundància d’herbes, fruits i animals que ens sustentaven.

Això va començar a canviar ara fa uns 10.000 anys, quan es produeix la segona gran revolució tècnica de la prehistòria (la primera havia tingut lloc amb el control del foc): és l’anomenada “revolució neolítica”, que arrenca amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia.

El terme “revolució” pot semblar equivocat. La domesticació dels vegetals és un procés complex, que va durar alguns mil·lennis: partint de plantes silvestres, que ja formaven part de l’alimentació humana des de temps molt antics, els primers pagesos van seleccionar-ne progressivament alguns caràcters (germinació més ràpida, fruits més grans, espigues més fàcils de segar, etc.), fins a provocar mutacions genètiques que diferencien les espècies vegetals cultivades de les espècies silvestres. És probable que, ben abans, els humans haguéssim après algunes maneres d’afavorir el creixement o la fructificació de certs vegetals, però l’agricultura en sentit estricte neix quan s’opera una selecció genètica d’una planta, que adopta característiques que la fan pràcticament inviable en el medi natural, si no fos per l’ajuda humana.

Segons sembla, aquests processos van tenir lloc en diferents «focus de domesticació» independents, des d’on es van difondre per tot el món. A Xina, a Centre-Amèrica, al Sud-est asiàtic, van haver-hi processos similars als que descrivim aquí.

En el cas de la conca Mediterrània, l’agricultura i la ramaderia ens van arribar des d’una zona molt concreta anomenada «creixent fèrtil», que comprèn una bona part de l’actual Síria, el sud-est de Turquia, el Líban, Israel, Palestina i una part de Jordània, el nord de l’Iraq i l’Iran. Allí s’hi van domesticar algunes de les principals plantes alimentàries d’avui en dia: alguns cereals (blats i ordis) i llegums (llenties, erb, faves, pèsols i probablement cigró), però també algunes plantes farratgeres de primer ordre (veces, guixes, moreus, alfals, trepadella, fenigrec, astràgals) i plantes tèxtils com el lli, que creixien silvestres en aquella zona. Gairebé simultàniament, i a la mateixa regió, es va produir la domesticació dels primers animals: cabres, ovelles, ases i bous. Poc després, aquells pobles també van inaugurar el cultiu dels arbres fruiters amb espècies silvestres locals que es podien multiplicar fàcilment per esqueix o rebrot: olivera, figuera, datilera, magraner, avellaner o morera negra.

Les novetats tècniques en l’àmbit de la producció d’aliments es van acompanyar de mutacions socials cabdals. Es pensa que l’especialització de les feines i la divisió del treball es van originar en el context de la revolució neolítica. Els assentaments van ser cada cop més importants, van aparèixer els primers grans temples (Göbekli Tepe, al sud-est turc a tocar de la frontera amb Síria, ja al 9000 a.C.), les primeres ciutats (Jericó al 8000 a.C.), els primers Estats…i doncs, també, els primers sacerdots, reis, soldats, funcionaris i, segurament, les primeres societats patriarcals, el treball servil i l’esclavitud.

Un cop engegat, el procés va ser imparable, i els pobles del creixent fèrtil van agafar un camí que els diferenciava de la resta de la humanitat. Van aparèixer les primeres grans civilitzacions, com Sumer, a l’actual Iraq, on s’han trobat els exemples més antics d’escriptura, i també la primera roda i el primer carro, la primera moneda, etc.

Els primers agricultors i ramaders van migrar cap a totes bandes, els pobles veïns els van imitar i també van contribuir a difondre, perfeccionar i diversificar els nous mètodes de producció d’aliments. Amb tot, l’agricultura i la ramaderia van trigar entre dos i tres-mil anys en travessar tota la Mediterrània, fins arribar a la Península ibèrica.

És curiós de pensar en aquells temps, en la transició del paleolític al neolític, de la prehistòria a la història, que va durar diversos mil·lennis, però que va tenir lloc, en gran part, en una zona molt ben delimitada, avui en dia coneguda com a «Pròxim Orient» i «Orient Mitjà».

Aquestes apel·lacions, de per sí, ja ens mostren com han canviat les coses. Anomenem aquella zona en relació amb una suposada posició central, la nostra, l’Europea, i així comencem a edificar les nostres fronteres mentals. Col·loquem fora del nostre horitzó uns territoris, uns pobles i unes cultures que, un dia, van veure néixer la nostra civilització agrícola. El nostre eurocentrisme no ens hauria de fer oblidar que, durant uns quants mil·lennis, nosaltres érem a la perifèria i el centre era allí, entre la Mediterrània i el Mar Roig, on va néixer i es va desenvolupar gairebé tot el que associem a la «civilització». «Civilització» que, sigui dit de pas, comporta la idea de domesticació i submissió de la natura, la religió, la dominació de la dona, el treball servil, la moneda…

Nosaltres els europeus, que ens considerem els més cultes i civilitzats, que ja fa uns quants segles que imposem la nostra manera de veure i de viure arreu del món, recordem que gairebé tot el que tenim va venir d’allà, de l’altre costat de la Mediterrània. Aquest mar del mig va servir per transportar moltes llavors i animals, eines i tècniques, sabers i creences. Hauríem d’estar indignats i revoltats, ara que l’hem convertit en un autèntic cementiri.

Volem acollir. Casa nostra és casa vostra.

Anuncis