El llegat de Síria

Durant 2 milions d’anys, la font principal de l’alimentació humana va ser la recol·lecció. Durant tot aquest temps vam ser bàsicament nòmades, i ens desplaçàvem tot seguint l’abundància d’herbes, fruits i animals que ens sustentaven.

Això va començar a canviar ara fa uns 10.000 anys, quan es produeix la segona gran revolució tècnica de la prehistòria (la primera havia tingut lloc amb el control del foc): és l’anomenada “revolució neolítica”, que arrenca amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia.

El terme “revolució” pot semblar equivocat. La domesticació dels vegetals és un procés complex, que va durar alguns mil·lennis: partint de plantes silvestres, que ja formaven part de l’alimentació humana des de temps molt antics, els primers pagesos van seleccionar-ne progressivament alguns caràcters (germinació més ràpida, fruits més grans, espigues més fàcils de segar, etc.), fins a provocar mutacions genètiques que diferencien les espècies vegetals cultivades de les espècies silvestres. És probable que, ben abans, els humans haguéssim après algunes maneres d’afavorir el creixement o la fructificació de certs vegetals, però l’agricultura en sentit estricte neix quan s’opera una selecció genètica d’una planta, que adopta característiques que la fan pràcticament inviable en el medi natural, si no fos per l’ajuda humana.

Segons sembla, aquests processos van tenir lloc en diferents «focus de domesticació» independents, des d’on es van difondre per tot el món. A Xina, a Centre-Amèrica, al Sud-est asiàtic, van haver-hi processos similars als que descrivim aquí.

En el cas de la conca Mediterrània, l’agricultura i la ramaderia ens van arribar des d’una zona molt concreta anomenada «creixent fèrtil», que comprèn una bona part de l’actual Síria, el sud-est de Turquia, el Líban, Israel, Palestina i una part de Jordània, el nord de l’Iraq i l’Iran. Allí s’hi van domesticar algunes de les principals plantes alimentàries d’avui en dia: alguns cereals (blats i ordis) i llegums (llenties, erb, faves, pèsols i probablement cigró), però també algunes plantes farratgeres de primer ordre (veces, guixes, moreus, alfals, trepadella, fenigrec, astràgals) i plantes tèxtils com el lli, que creixien silvestres en aquella zona. Gairebé simultàniament, i a la mateixa regió, es va produir la domesticació dels primers animals: cabres, ovelles, ases i bous. Poc després, aquells pobles també van inaugurar el cultiu dels arbres fruiters amb espècies silvestres locals que es podien multiplicar fàcilment per esqueix o rebrot: olivera, figuera, datilera, magraner, avellaner o morera negra.

Les novetats tècniques en l’àmbit de la producció d’aliments es van acompanyar de mutacions socials cabdals. Es pensa que l’especialització de les feines i la divisió del treball es van originar en el context de la revolució neolítica. Els assentaments van ser cada cop més importants, van aparèixer els primers grans temples (Göbekli Tepe, al sud-est turc a tocar de la frontera amb Síria, ja al 9000 a.C.), les primeres ciutats (Jericó al 8000 a.C.), els primers Estats…i doncs, també, els primers sacerdots, reis, soldats, funcionaris i, segurament, les primeres societats patriarcals, el treball servil i l’esclavitud.

Un cop engegat, el procés va ser imparable, i els pobles del creixent fèrtil van agafar un camí que els diferenciava de la resta de la humanitat. Van aparèixer les primeres grans civilitzacions, com Sumer, a l’actual Iraq, on s’han trobat els exemples més antics d’escriptura, i també la primera roda i el primer carro, la primera moneda, etc.

Els primers agricultors i ramaders van migrar cap a totes bandes, els pobles veïns els van imitar i també van contribuir a difondre, perfeccionar i diversificar els nous mètodes de producció d’aliments. Amb tot, l’agricultura i la ramaderia van trigar entre dos i tres-mil anys en travessar tota la Mediterrània, fins arribar a la Península ibèrica.

És curiós de pensar en aquells temps, en la transició del paleolític al neolític, de la prehistòria a la història, que va durar diversos mil·lennis, però que va tenir lloc, en gran part, en una zona molt ben delimitada, avui en dia coneguda com a «Pròxim Orient» i «Orient Mitjà».

Aquestes apel·lacions, de per sí, ja ens mostren com han canviat les coses. Anomenem aquella zona en relació amb una suposada posició central, la nostra, l’Europea, i així comencem a edificar les nostres fronteres mentals. Col·loquem fora del nostre horitzó uns territoris, uns pobles i unes cultures que, un dia, van veure néixer la nostra civilització agrícola. El nostre eurocentrisme no ens hauria de fer oblidar que, durant uns quants mil·lennis, nosaltres érem a la perifèria i el centre era allí, entre la Mediterrània i el Mar Roig, on va néixer i es va desenvolupar gairebé tot el que associem a la «civilització». «Civilització» que, sigui dit de pas, comporta la idea de domesticació i submissió de la natura, la religió, la dominació de la dona, el treball servil, la moneda…

Nosaltres els europeus, que ens considerem els més cultes i civilitzats, que ja fa uns quants segles que imposem la nostra manera de veure i de viure arreu del món, recordem que gairebé tot el que tenim va venir d’allà, de l’altre costat de la Mediterrània. Aquest mar del mig va servir per transportar moltes llavors i animals, eines i tècniques, sabers i creences. Hauríem d’estar indignats i revoltats, ara que l’hem convertit en un autèntic cementiri.

Volem acollir. Casa nostra és casa vostra.

Anuncis

Històries d’amanides I

Ara fa gairebé un mes, el dissabte 12 de març, vam ser a la 1a Jornada de les plantes oblidades a Igualada. Va ser senzillament genial! Feia falta un esdeveniment d’aquest tipus al nostre país, i des d’aquí donem les gràcies als organitzadors per fer-ho possible.

Nosaltres hi vam muntar paradeta amb les nostres conserves silvestres, i vam fer una petita xerrada sobre “Amanides silvestres: jugar amb nous gustos i textures”.

Com que els nervis de vegades no ens permeten expressar-nos amb prou claredat, volíem lliurar-vos algunes de les anotacions que havíem preparat per a la xerrada. Les anirem penjant per bocins, i aquí teniu en teniu el primer!

Etimologia d’un plat

DSC_0270comprDe què parlem quan diem “amanida”?

La paraula ve del llatí, i deriva de la paraula mà. N’hem de deduir que una amanida s’ha de preparar amb les mans? Sembla que no és del tot això. En llatí, “a manu” també vol dir cru i fred, ja que està preparat sense utensilis, i s’oposa a “in patina”, que vol dir en plat o cassola, és a dir cuit i calent. L’amanida, doncs, hauria de ser un plat cru.

Però els romans tenien també una altra paraula, “acetaria”, per denominar el que nosaltres anomenem amanida. Aquesta acetaria no es definia per l’ingredient principal, sinó pel condiment que l’acompanyava: el vinagre.

El mateix fenomen explica la paraula “ensalada”, que ve de “sal”. L’ensalada és, doncs, un plat salat, i aquesta denominació és comuna a moltes llengües europees: el francès salade, l’italià insalata, l’anglès salad. I en català, des que al segle XVI els Italians ens van portar la paraula, també es pot dir, ensalada, com en castellà, per molt malament que els hi pugui sonar als puristes i barcelonins.

A Ses Illes, i en d’altres zones on domina la parla oriental – Catalunya nord, comarques de Girona i Balears – també hi trobem la paraula “enciam”, o “encisam”. Això pot provocar algunes confusions, ja que en català central i occidental l’enciam és una planta. Però en molts indrets l’enciam és un plat, i podem fer un “enciam de tomata”, un “enciam d’anxoves”… o un “enciam de lletuga”! I és que si en aquelles latituds, l’enciam és el plat, a la planta se n’hi diu “lletuga”, com en moltes altres llengües properes: lettuce en anglès, laitue en francès o lechuga en castellà. Tots aquest vocables provenen de la lactuca llatina, que deriva de llet, ja que la planta és lletosa, tant la cultivada (Lactuca sativa), com les bordes o silvestres (Lactuca serriola, virosa, perennis…).

Enciam, en canvi, ve del llatí incisamen, que vol dir conjunt de coses tallades. El mot denomina originàriament el plat elaborat d’aquesta manera i, a poc a poc, suposem que s’ha anat aplicant “enciam” a totes aquelles plantes que entraven dins la composició del plat, fins que la Lactuca sativa va acabar imposant la seva hegemonia.

enciams

En resum, doncs, ens trobem que la denominació d’aquest plat, ja sigui amanida, ensalada o enciam, ens descriu la manera de preparar-lo, i no pas el seu ingredient principal. Això passa també amb d’altres preparacions, com amb l’estofat, que pot ser de vedella o de patata, o el sofregit, que ben pot ser de ceba o de tomàquet.

En l’amanida, doncs, hi podem posar els ingredients que vulguem. La qüestió és que estigui amanida, és a dir, ben acompanyada de sal, pebre, oli i vinagre o suc de llimona. “L’amanida, salada i ben oliada”, com diu un refrany valencià.

Plantes (comestibles) sota la neu

L’hivern ha tardat en arribar, però ha vingut amb força! En 24 hores, hem pogut gaudir del sol, els núvols i la boira, el vent i la pluja, la calamarsa i la neu, amb llamps i trons inclosos.

Tot plegat molt benvingut, després de l’hivern sec i gairebé calorós que hem tingut fins ara. El problema és que teníem previst, per aquest cap de setmana, la primera trobada etnobotànica a Rocallaura. Les previsions eren molt dolentes, tot i això fins l’últim moment volíem mantenir el taller. Al final, veient que nosaltres mateixos hauríem tingut problemes per arribar a temps, ens vam decidir.

El primer diumenge etnobotànic, previst per aquest diumenge 28 de febrer, tindrà lloc el proper diumenge, dia 6 de març. Les inscripcions estan obertes!

Aquest cap de setmana, doncs, hem pogut gaudir d’un paisatge de postal i ens hem dedicat a fer una passejada fotogràfica. Així que, a canvi del taller, us oferim aquest petit reportatge.

 

Plantes (comestibles) sota la neu

DSC_0259_llicso viola mistoA tocar de les parets de les cases, hi ha alguns racons on s’ha acumulat poc gruix. Amb la pujada de les temperatures durant el dia, les teulades han anat gotejant i han deixat uns passadissos sense neu, que el Misto aprofita per no mullar-se massa les potes. I al fondre’s la neu, han començat a treure el cap algunes plantes, com aquest llicsó (Sonchus oleraceus) i aquestes violetes (Viola alba). Fixeu-vos que les violetes estaven ben florides! Aquest any, amb l’hivern suau que estem tenint, han avançat ben bé un mes la seva floració. Esperem que hi tornin, i que els llicsons rebrotin encara amb més força després de la neu!

La presumida que no ha parat de mostrar les seves espigues violetes, ben bé des de l’estiu, és aquesta lavanda (Lavandula dentata), prova que aquest hivern ha sigut realment de broma.

DSC_0352_lavanda

DSC_0367_primula

Aquesta neu ha sorprès a moltes plantes, que ja estaven disposades a entrar a la primavera. Que ja havíeu vist, de fet, alguna flor de primavera? (Primula veris)

Mireu, també, aquest panigroc (Anacyclus clavatus), acostumat a la bonança, i sorprès per la nevada.

DSC_0294_panigrocDSC_0326_mostassa

N’hi ha algunes, a l’hort, que segurament no sobreviuran a aquestes inclemències. La mostassa (Sinapis alba) és una d’elles. La vam plantar a finals d’estiu, i ha anat florint, mentre no vingui una glaçada forta que acabi amb ella!

DSC_0362_parietariaLa que segur que no tindrà problemes per sobreviure a la nevada és aquesta parietària (Parietaria officinalis). Es una planta acostumada al nostre clima, i sempre creix arreserada per les parets de les cases o, en aquest cas, de l’església.

I acabem amb una curiositat. Nosaltres ens mengem el que molta gent anomena “males herbes”. Una mala herba és una planta que creix espontània, allà on ningú no l’ha plantada, sense demanar permís i seguint el seu ritme. Tal i com aquesta espiga d’ordi (Hordeum vulgare), apareguda a la vora del camí, escapada d’algun sembrat o del remolc d’un tractor.

Una planta no és bona ni dolenta de per sí, sino per la consideració que li ténen els homes. Com m’agrada dir i repetir, “lo dolent és lo bo fora de lloc”!

DSC_0323_ordi

 

Vinyes prohibides

Fa uns dies us vam parlar de la fira de Saint Jean du Gard, i de la xarxa francesa de fruits oblidats.

I doncs aquesta xarxa també treballa, des de fa uns anys, per a recuperar unes varietats de ceps molt curioses. Es tracta de varietats híbrides entre vinyes europees (del gènere Vitis vinifera) i americanes (gèneres Vitis aestivalis, Vitis riparia, Vitis labrusca…), o híbrides d’espècies americanes entre elles.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEls qui es dediquen a fer vi em dirien que els ceps americans no són bons, que donen un gust mescat, o foxé (de l’anglès fox, guineu, que ha donat l’adjectiu francès que utilitzem nosaltres, i que vindria a ser “aguineuat”, amb gust de guineu). Aquesta és, en tot cas, una crítica recurrent cap a molts vins californians, sovint obtinguts a partir de varietats americanes (a la foto, la varietat Noah, prohibida a Europa i emprada als EEUU).

Segurament, això és degut a que encara som víctimes de la propaganda dels grans productors vinícoles europeus que, als anys 20 i 30 del segle passat, van aconseguir instaurar l’hegemonia dels vins francesos – amb les seves varietats o cépages avui dia esdevingudes universals. Aquesta campanya va fer minvar la importància de les varietats antigues europees, però encara va ser més cruel amb les varietats americanes.

A mitjans de la dècada del 1930, els grans productors del midi francès i d’Algèria (colònia francesa amb grans extensions de vinya), van engegar una campanya violenta contra les varietats americanes. Deien que les varietats americanes provocaven ceguera i bogeria als qui en prenien, que donaven vins dolents que perjudicaven la reputació dels vins francesos, que eren la causa de la sobreproducció crònica que vivia el país. Finalment, el 1935 van aconseguir el seu objectiu: els lobbies van obtenir del parlament francès la prohibició de la comercialització del vi obtingut a partir d’aquestes varietats. Als anys 1950, l’Estat francès va acabar la feina, organitzant campanyes d’arrencada i destrucció massiva de les vinyes que en quedaven. Des de llavors, la normativa europea ha adoptat la prohibició francesa, obligant els productors a utilitzar les varietats de vinya estipulades al catàleg oficial – el que, de passada, exclou varietats locals, antigues i no catalogades…

La xarxa de fruits oblidats francesa treballa per fer conèixer aquesta història, i lluita per difondre aquestes varietats. En regalen esqueixos, hi ha gent que en ven planter, hi ha fulletons informatius, llibres i pòsters. Fins i tot, durant la fira de Saint Jean du Gard, vam poder degustar vi i most provinent d’aquestes varietats! D’olor de guineu, ni rastre, més aviat hi vam trobar una aroma evident de maduixa i fruits del bosc. De sotamà, també es podia comprar alguna ampolla, tot i que és justament sobre la comercialització del vi que s’aplica la prohibició.

Una pena, tot plegat. Sempre trobo indignant quan el legislador prohibeix el que la natura proveeix, i que les societats passades s’han esforçat en seleccionar. Aquestes, com moltes altres varietats prohibides per què no apareixen (ni podran aparèixer mai) al catàleg, formen part del nostre patrimoni alimentari, i no ens les podem deixar prendre.

En aquest cas, a més, resulta que aquestes varietats tenen una particularitat molt important: com que la fil·loxera, l’oïdi i el míldiu també vénen d’Amèrica, resulta que les espècies de Vitis d’aquell continent arriben a conviure amb aquests patògens.

800px-UncinulaNecatorOnGrapesExisteixen, doncs, varietats de vinya resistents a les principals plagues que afecten aquest cultiu, i són totalment prohibides! Això vol dir que podríem multiplicar aquestes vinyes per esqueix, sense recórrer a la sempre delicada tècnica de l’empelt, i que no caldria aplicar les ensulfatades rutinàries per prevenir el míldiu i l’oïdi (a la foto, detall d’un cep afectat per l’oïdi, cendrosa o malura).

Us imagineu la quantitat de tractaments químics que ens estalviaríem amb aquestes varietats?