Record de frescor – Taller al Paratge Natural de Poblet, primavera 2017

Les plantes espontànies que mengem habitualment estan casi totes seques i espigades, sort que encara ens creixen a l’hort els llicsons, els blets blancs, l’amarant i la ruca de fulla estreta! Per oblidar una mica la calor diària, us deixem amb unes quantes fotos del taller que vam tenir el plaer d’organitzar el passat dia 6 de maig al Paratge Natural de Poblet: una passejada etnobotànica seguida per un taller de cuina silvestre. Gràcies a tots els que hi vau participar!

 

 

“Marges i vores en perill” – xerrada de’n Ramon Queralt

Dilluns passat, dia 3 de juliol, vam assistir a la xerrada realitzada a Tàrrega per en Ramon Queralt, ambientòleg garriguenc responsable de La Llena. Invitat pel ressorgit “Grup d’Ecologia i Medi Ambient” de Tàrrega, en Ramon Queralt ens va retornar la satisfacció de viure on vivim: entre els paisatges eminentment forestals del Berguedà, els que són principalment agraris del Pla d’Urgell, i els de mosaic agroforestal de mitja muntanya – característics de la vall del Corb -, resulta que els més rics en termes de biodiversitat són els nostres. En aquest medi, els marges concentren la major part de les espècies animals i vegetals.

A la nostra zona, com en molts altres llocs de la península, aquests marges estan en perill. Estan desapareixent per culpa de la concentració parcel·lària, provocada pel nou sistema d’irrigació del canal Segarra-Garrigues, i en general per la mecanització cada cop més gran de la producció agrícola, que passa inexorablement pel fet d’aplanar els terrenys i destruir els marges. Això que alguns anomenen “progrés” també implica la modificació del traçat dels camins, les vores d’aquests es veuen destruïdes, amb tota la seva població d’arbres, arbusts, herbes, rèptils, amfibis, petits mamífers i insectes. En el cas de la concentració parcel·lària, la desaparició dels marges hauria de ser compensada per l’obligació de deixar unes “masses comunes”, l’equivalent a un 2 % de la superfície total de cada finca, reservades per un “ús agroambiental”. Malgrat aquesta restricció, en diversos llocs aquestes masses comunes es subhasten als pagesos perquè les puguin conrear.

Si els marges i les vores de camins – quan no estan cremats o ensulfatats – són tan importants, no és simplement perquè són els testimonis d’un paisatge mediterrani en perill d’extinció.  Són importants perquè constitueixen corredors ecològics per la fauna que queda per la nostra zona. Són importants també pels cultius mateixos, perquè alimenten tota una sèrie de fauna auxiliar que regulen la població d’insectes i microorganismes nocius, i impedeixen la difusió de plagues. Podríem parlar de moltes més raons de conservar-los. Direm simplement que són la base del nostre paisatge de mosaic agroforestal, un paisatge caracteritzat per la diversitat dels cultius i les terrasses que retenen la terra i canalitzen l’aigua. Els marges són essencials per la conservació d’una biodiversitat relativament important, són refugis per a animals i insectes i permeten el manteniment d’unes plantes herbàcies que poden estar en perill de desaparèixer a nivell local.

Per nosaltres, els marges no només són uns llocs de riquesa animal i vegetal,  sinó que també són llocs que reflecteixen la diversitat de les pràctiques etnobotàniques locals. Collir móres, serves i codonys, fer bastons i forques amb la fusta dels lledoners, inventar jocs amb fibres i llavors per la canalla, descansar a l’ombra d’un ametller, recol·lectar les herbes aromàtiques que farem servir per elaborar la ratafia… Els marges són els testimonis d’experiències, sabers i pràctiques històriques que desapareixen tan ràpid com sorgeixen parcel·les agrícoles planes de gran dimensions.

Protegir els marges pot constituir el primer pas cap a un canvi de model agrícola. Les normatives gairebé sempre arriben quan ja ha desaparegut la major part del que s’havia de protegir. Només podem esperar que xerrades com les que fa en Ramon Queralt serviran per despertar a la gent abans que sigui massa tard.

Taller de ratafia i licor de safrà

Dissabte que ve, dia 1 de juliol, ens trobareu a Santa Coloma de Queralt, realitzant el Taller de ratafia. Aprendrem a conèixer i reconèixer les herbes que permeten elaborar de forma casolana, un producte tant popular i arrelat com són les ratafies i els licors de safrà.

Es tracta d’un dels actes previs de la festa Som terra de safrà, i els que vingueu us podreu endur una ampolla del vostre licor!

Us hi esperem!

IMG-20170624-WA0004 (1)

Celebrem el saüc al Mercat de les espècies d’Argençola

Ens hem passat els darrers quinze dies enfilant-nos als arbres, olorant la seva flor blanca, amb els dits plens de pol·len, remenant cassoles i bullint els pots al bany maria. Per nosaltres, finals de maig i principis de juny és, des de ja fa uns quants anys, sinònim de flor de saüquer.

Aquest any, però, per feina i d’altres circumstàncies, ens limitem a fer-ne melmelada. No en farem xarop ni xampanyet, no pas per falta de ganes, però el nostre temps és limitat i hem de prioritzar. A més, la primavera estranya que estem tenint ha avançat la floració ben bé quinze dies, i el que comptàvem fer més endavant, enguany ho haurem de deixar per l’any vinent.

La floració, com sempre, ha estat abundant, tot i el pugó, que ha envaït arbres sencers, i la trinxada de la neu primaveral del 25 de març, que va destrossar literalment alguns dels exemplars més majestuosos. A casa n’hem fet bunyols, hem fet un taller d’elaboració de magdalenes a l’escola de Sant Martí de Maldà, els cuiners de la Vall del Corb van triar la nostra melmelada de flors de saüquer per acompanyar un pa de pessic espectacular, que es va servir com a postres pel Tros Food d’enguany, que va tenir lloc a Rocallaura el passat dia 20 de maig, a Rocallaura Cafè hi tornen a fer la seva famosa crema catalana de flors de saüquer…

Som uns autèntics fans del saüquer, el nostre poble n’està molt ben fornit i cada any en fem nous experiments. Per això ens encanta que, enguany, el Mercat de les espècies d’Argençola, que tindrà lloc dissabte vinent dia 10 de juny, estigui dedicat a aquesta planta màgica amb possibilitats infinites a la cuina.

Com sempre, la jornada estarà plena d’activitats, tot el poble es guarnirà amb plantes i flors, hi haurà les parades del mercat, una jornada tècnica interessantíssima, els tasts d’Eixarcolant, tallers i demostracions de tot tipus… un munt d’activitats per a tota la família! Consulteu el programa, i veniu!!

Per fer-vos entrar ganes, us deixem amb el darrer experiment, elaborat per les companyes de l’Aresta en ocasió de la Fira del pa de Cervera. Us hem convençut?

 

Ja s’acosta Eixarcolant 2017!

Ja és aquí la segona jornada gastronòmica de les plantes oblidades!

Com l’any passat, els companys del col·lectiu Eixarcolant ens han preparat un programa excepcional per a passar un dia apassionant al voltant de les plantes oblidades. Concretament, seran 10 sessions de tasts de productes elaborats amb plantes silvestres i varietats tradicionals, 10 xerrades tècniques, 28 presentacions de projectes, una fira i un tastafira de productes silvestres i varietats tradicionals amb més de 50 parades, 16 tallers, un dinar silvestre, una sortida etnobotànica, un espai on aprendre directament dels avis, exposicions de plantes i llavors, activitats de descoberta, diferents restaurants on degustar plats silvestres cinc demostracions i degustacions de cuina, i una trobada sectorial (que tindrà lloc diumenge 26 al matí, mentre que totes les altres activitats tindran lloc el dissabte 25).

A eixarcolant.cat hi trobareu tota la informació sobre la jornada, amb els formularis per inscriure’s per les activitats que necessiten inscripció prèvia, el cartell i programa detallat, etc.

Nosaltres, com l’any passat, hi col·laborem modestament: muntem paradeta per la fira i oferim productes pel tastafira, i enguany també presentarem el tast de melmelades i farem una petita xerrada de presentació del nostre projecte.

El programa és excepcional, i l’ambient segur que serà d’allò més agradable. Serà un dia perfecte per descobrir o aprofundir coneixements sobre les plantes silvestres i altres vegetals oblidats, tot divertint-se amb activitats pensades per a tots els públics.

Des d’aquí volem agrair l’organització per muntar una moguda tan bèstia. La jornada d’Eixarcolant ja és un festival de referència sobre les plantes oblidades. Us hi esperem que val moooooolt la pena!!

El llegat de Síria

Durant 2 milions d’anys, la font principal de l’alimentació humana va ser la recol·lecció. Durant tot aquest temps vam ser bàsicament nòmades, i ens desplaçàvem tot seguint l’abundància d’herbes, fruits i animals que ens sustentaven.

Això va començar a canviar ara fa uns 10.000 anys, quan es produeix la segona gran revolució tècnica de la prehistòria (la primera havia tingut lloc amb el control del foc): és l’anomenada “revolució neolítica”, que arrenca amb la invenció de l’agricultura i la ramaderia.

El terme “revolució” pot semblar equivocat. La domesticació dels vegetals és un procés complex, que va durar alguns mil·lennis: partint de plantes silvestres, que ja formaven part de l’alimentació humana des de temps molt antics, els primers pagesos van seleccionar-ne progressivament alguns caràcters (germinació més ràpida, fruits més grans, espigues més fàcils de segar, etc.), fins a provocar mutacions genètiques que diferencien les espècies vegetals cultivades de les espècies silvestres. És probable que, ben abans, els humans haguéssim après algunes maneres d’afavorir el creixement o la fructificació de certs vegetals, però l’agricultura en sentit estricte neix quan s’opera una selecció genètica d’una planta, que adopta característiques que la fan pràcticament inviable en el medi natural, si no fos per l’ajuda humana.

Segons sembla, aquests processos van tenir lloc en diferents «focus de domesticació» independents, des d’on es van difondre per tot el món. A Xina, a Centre-Amèrica, al Sud-est asiàtic, van haver-hi processos similars als que descrivim aquí.

En el cas de la conca Mediterrània, l’agricultura i la ramaderia ens van arribar des d’una zona molt concreta anomenada «creixent fèrtil», que comprèn una bona part de l’actual Síria, el sud-est de Turquia, el Líban, Israel, Palestina i una part de Jordània, el nord de l’Iraq i l’Iran. Allí s’hi van domesticar algunes de les principals plantes alimentàries d’avui en dia: alguns cereals (blats i ordis) i llegums (llenties, erb, faves, pèsols i probablement cigró), però també algunes plantes farratgeres de primer ordre (veces, guixes, moreus, alfals, trepadella, fenigrec, astràgals) i plantes tèxtils com el lli, que creixien silvestres en aquella zona. Gairebé simultàniament, i a la mateixa regió, es va produir la domesticació dels primers animals: cabres, ovelles, ases i bous. Poc després, aquells pobles també van inaugurar el cultiu dels arbres fruiters amb espècies silvestres locals que es podien multiplicar fàcilment per esqueix o rebrot: olivera, figuera, datilera, magraner, avellaner o morera negra.

Les novetats tècniques en l’àmbit de la producció d’aliments es van acompanyar de mutacions socials cabdals. Es pensa que l’especialització de les feines i la divisió del treball es van originar en el context de la revolució neolítica. Els assentaments van ser cada cop més importants, van aparèixer els primers grans temples (Göbekli Tepe, al sud-est turc a tocar de la frontera amb Síria, ja al 9000 a.C.), les primeres ciutats (Jericó al 8000 a.C.), els primers Estats…i doncs, també, els primers sacerdots, reis, soldats, funcionaris i, segurament, les primeres societats patriarcals, el treball servil i l’esclavitud.

Un cop engegat, el procés va ser imparable, i els pobles del creixent fèrtil van agafar un camí que els diferenciava de la resta de la humanitat. Van aparèixer les primeres grans civilitzacions, com Sumer, a l’actual Iraq, on s’han trobat els exemples més antics d’escriptura, i també la primera roda i el primer carro, la primera moneda, etc.

Els primers agricultors i ramaders van migrar cap a totes bandes, els pobles veïns els van imitar i també van contribuir a difondre, perfeccionar i diversificar els nous mètodes de producció d’aliments. Amb tot, l’agricultura i la ramaderia van trigar entre dos i tres-mil anys en travessar tota la Mediterrània, fins arribar a la Península ibèrica.

És curiós de pensar en aquells temps, en la transició del paleolític al neolític, de la prehistòria a la història, que va durar diversos mil·lennis, però que va tenir lloc, en gran part, en una zona molt ben delimitada, avui en dia coneguda com a «Pròxim Orient» i «Orient Mitjà».

Aquestes apel·lacions, de per sí, ja ens mostren com han canviat les coses. Anomenem aquella zona en relació amb una suposada posició central, la nostra, l’Europea, i així comencem a edificar les nostres fronteres mentals. Col·loquem fora del nostre horitzó uns territoris, uns pobles i unes cultures que, un dia, van veure néixer la nostra civilització agrícola. El nostre eurocentrisme no ens hauria de fer oblidar que, durant uns quants mil·lennis, nosaltres érem a la perifèria i el centre era allí, entre la Mediterrània i el Mar Roig, on va néixer i es va desenvolupar gairebé tot el que associem a la «civilització». «Civilització» que, sigui dit de pas, comporta la idea de domesticació i submissió de la natura, la religió, la dominació de la dona, el treball servil, la moneda…

Nosaltres els europeus, que ens considerem els més cultes i civilitzats, que ja fa uns quants segles que imposem la nostra manera de veure i de viure arreu del món, recordem que gairebé tot el que tenim va venir d’allà, de l’altre costat de la Mediterrània. Aquest mar del mig va servir per transportar moltes llavors i animals, eines i tècniques, sabers i creences. Hauríem d’estar indignats i revoltats, ara que l’hem convertit en un autèntic cementiri.

Volem acollir. Casa nostra és casa vostra.

Paisatges culturals: visions sobre la Vall del riu Corb

El passat 18 de gener vam participar a la taula rodona «Visions i debat sobre la Vall del riu Corb. Territori, geomorfologia, història, economia, producció, innovació». Amb la ocasió de la visita d’un grup d’estudiants de l’assignatura «Projectes en paisatges culturals», dirigida per en Carles Llop, va ser una bona ocasió per a poder compartir visions del nostre territori amb algunes de les eminències que tenim la sort de comptar entre els habitants de la nostra estimada Vall del Corb.

Malauradament, en aquest tipus d’esdeveniments és difícil entrar en el cor del debat. En aquest país de tertulians, la conversa es converteix sovint en una successió de monòlegs. Així, enlloc d’escoltar l’altre i construir un relat col·lectiu, la majoria de vegades ens concentrem en exposar el nostre punt de vista, i les presses per complir amb el programa no faciliten el debat constructiu.

Al cap d’uns dies, o de vegades tant sols d’uns minuts d’haver sortit de la sala de conferències, se m’acuden un munt d’idees que m’hagués agradat de compartir amb els altres.

L’altre dia, per exemple, crec que hagués estat interessant d’abordar una sèrie de temes que ens afecten de ple, en el nostre paisatge fragmentat de la Vall del Corb. Es va parlar bastant del Canal Segarra-Garrigues, una obra faraònica, desconeguda pels estudiants barcelonins tot i que és la segona inversió actual més important a Catalunya. És ben probable que la construcció del nou canal implicarà una transformació radical del paisatge d’una part de la nostra vall, la part baixa, la que depèn de la província de Lleida. D’aquí uns anys, o potser unes dècades, a Belianes, Maldà, Sant Martí i Verdú, s’aniran substituint els cultius tradicionals de secà (olivera, vinya, ametller i sembrat) pels de regadiu (panís i alfals, o potser fins i tot fruiters). O potser la rendibilitat negativa d’aquests cultius els darrers anys a les zones regades pel Canal d’Urgell ens faran reconsiderar la possibilitat de fer un altre ús de l’abundància d’aigua a les nostres contrades històricament secaneres.

A la part alta de la vall, es preveu que el canal ens porti l’aigua de boca, si és que s’acaben les obres algun dia… Però no hi arribarà el rec, i per tant no sembla que el canal hagi de tenir un impacte massa fort sobre el nostre paisatge. Per això m’hagués agradat parlar d’un altre element que, els darrers anys, ha marcat el territori dels nostres pobles de la part alta de la vall: els molins.

Tot i que l’aprofitament de l’energia eòlica em sembla positiva en general, la seva implantació concreta ha sigut del tot nefasta. Al poble de Passanant – però em consta que és un fet generalitzable a la majoria de pobles de Catalunya on s’han instal·lat molins – no s’ha fet mai cap reunió pública per a informar sobre la instal·lació d’aquests monstres quixotescs. Les empreses promotores es van afanyar de pactar amb propietaris i alcaldes la posició dels aerogeneradors, com si el vent fos privat, i pertanyés als propietaris dels terrenys o als alcaldes de torn. Com moltes altres infraestructures del país, les centrals eòliques es van instal·lar allà on convenia a uns quants afortunats: el negoci va ser rodó per les empreses, que només reverteixen el 3% dels seus ingressos als Ajuntaments on s’han instal·lat molins. Per a la majoria, hem venut el nostre paisatge per unes engrunes.

Vivim envoltats de molins sense que hi haguem pogut dir la nostra. Per seguir amb l’exemple de Passanant, al nostre municipi hi tenim instal·lats 17 molins, que podrien alimentar més de 10 000 habitatges, l’equivalent a tres comarques despoblades com la nostra. En realitat, les línies d’alta tensió porten l’energia directament a l’AVE i a la indústria del Camp de Tarragona. Constatem que al Tarragonès no hi ha molins, tot i que el vent hi és prou fort per alimentar aerogeneradors. A nivell català, set comarques (Anoia, Baix Ebre, Conca de Barberà, Garrigues, Ribera d’Ebre, Segrià i Terra Alta) concentren el 86% de les centrals eòliques, tot i que només representen el 19,7% de la superfície i el 6,4% de la població. No hagués estat més fàcil instal·lar els molins més a prop del seu lloc de consum, tenint en compte que es perd molta energia en el seu transport? O, al menys, no els haguéssim pogut repartir una mica més pel territori?

Els nostres pobles han hipotecat el seu futur per uns quants milers d’euros. Sense menystenir la responsabilitat dels cacics locals, que van actuar de manera totalment interessada, és evident que el gran trinxat del territori que significa l’energia eòlica per unes comarques ja sobradament castigades és un atac extern, protagonitzat per unes empreses i uns responsables d’alt nivell amb nom i cognoms. Els mateixos que, ara, apugen un 30% la factura de l’electricitat en els dies més freds de l’any, els mateixos que tallen la llum als més pobres sense pensar-s’ho dues vegades.

Mercat de Nadal de Santa Coloma

Com cada any, aquest proper dissabte 3 de desembre serem al Mercat de Nadal de Santa Coloma de Queralt mostrant els nostres productes.

Serà un dia perfecte per a fer les compres habituals de cara a les festes, triant els productors i comerços de proximitat.

També hi haurà, com de costum, tot un seguit d’activitats per a passar el dia a la capital de la Baixa Segarra.

Us hi esperem!

mercat-de-nadal-sta-coloma

Entrevista a Ràdio Sió

Ahir dimarts 22 de novembre es va emetre una entrevista que vam fer amb la Meritxell Bernaus, de Ràdio Sió d’Agramunt, al magazine matinal “Peu a terra”.

Des d’aquí volem agrair la feina feta pels mitjans de comunicació locals, sempre atents al que passa més a prop seu. En aquest cas, Ràdio Sió es va fer ressò de les xerrades del cicle “Dona informa’t” que s’han organitzat des del Consell Comarcal aquest mes de novembre. Nosaltres hi vam participar, fent una xerrada a Castellserà, i des de la ràdio van voler aprofundir en alguns dels aspectes de la nostra feina.

Podeu escoltar aquesta entrevista a la nova web de Ràdio Sió. (Peu a Terra del 22/11/2016, des de 1h31 fins a 1h49)

De nou moltes gràcies i felicitats per la feina!

Xerrada i tastet a Castellserà

Dilluns que ve, dia 7 de novembre, serem a Castellserà per una xerrada sobre “Herbes i fruits oblidats a la cuina”. Hi parlarem de les plantes més usades a l’Urgell, recuperarem antics coneixements i els aplicarem a la pràctica, ja que a l’acabar la xerrada, hem preparat un tastet silvestre per a tots els assistents.

La xerrada entra dins el marc del cicle “Dona informa’t” que organitza el Consell comarcal de l’Urgell.

Us hi esperem!

cartell-dona-informat-3